Anava PSY de pelegrí i ens va ballar el “Gangnam style”. Quin luxe!
Publicant el que aquí vull explicar, està clar que amics no guanyaré. Però crec que és important deixar-ho escrit, sobretot per compartir-lo amb altres hospitalers voluntaris, anteriors i futurs.
I també per tot aquell interessat en aquest submundillo tan especial de l'Camí de Sant Jaume. En aquest cas en les seves clavegueres, que també les té, com tot el format per persones, i per tant amb les nostres glòries i misèries.
Pero a ese temita vuelvo luego. Dos partes tiene esta historia, pues bipolar fue también la experiencia.
 |
| Tros paella de marisc ens va fer Jesús, de Tarragona. |
Ser hospitalero voluntario consisteix a ser la persona responsable de l'alberg de pelegrins, rebre'ls calorosament, inscriure'ls, acomodar, resoldre els seus dubtes, solucionar els problemes que sorgeixin, mantenir l'alberg net i en condicions, segons albergs organitzar un sopar comunal, reposar el paper higiènic…
De una forma u otra estás trabajando todo el día, et surten jornades d' 14 hores, encara que són tantes les gratificacions que reps que gairebé no t'adones. Quina diferència amb aquells dijous eterns al banc!
Normalmente las estancias son de una quincena, doncs l'experiència és esgotadora físicament, però sobretot psicològicament.
Aquí la pregunta que me hacéis los que no conocéis el Camino es siempre la misma: Per què vas d'hospitaler, a pencar gratuïts com un negre?
Será que soy un meapilas chupabiblias buscando ganar puntos para la vida eterna?
A ver si me explico. Vaig Palla…
Es una manera diferente de vivir el Camino. Quan ho camines com a pelegrí et sents fluir pel món. Como hospitalero es el mundo el que fluye por ti.
Así cada día convives con un montón de personas, cadascú amb la seva història al damunt. También en ocasions hi ha qui es queda més d'un dia i et tira una mà.
Pero no hay día sin que te encuentres a alguno con quien conectas particularmente y que haga que todo el esfuerzo haya merecido la pena. Com explicava des de Bolívia, personas que tienen algo que contarte o a las que tienes que contar algo; que apareixen per ajudar-te o perquè tu els ajudis. Així, pintem i ens pinten a cadascun el mosaic mental del que som, de com interpretem el món, enriqueciéndolo con cada nuevo retal.
Me han enseñado a hacer unos garbanzos cojonudos,. I polseretes de macramé que després regalava. A organizar clases comunales de estiramientos rollo Eva Nasarre a las 8 del matí. A rebre dotzenes d'abraçades. A veure com un munt de coreans et ballen el “De Gangnam Style”. A maltractar Una mica Menys el Frances i el català. A insultar a Alemany. A aconseguir bitllets d'avió barats molt. También a como llevar con optimismo ser joven y tener Parkinson.
Me han hablado de lugares que quiero conocer, Borneo, Filipines, Indonèsia… Me han contado historias de desamores. Em Han regalat pastissos, cervesetes, comiats en paperets, ampolles de vi… (from DESPRÉS Que amb el vi no van encertar, sóc l'únic espanyol a qui no li agrada). I també ONU Grapat de mails Pará sense Perdre el contacte.
Sin duda hay una gran gratificación en el dar. D'això saben molt els que són pares. Però a més, quan dónes reps, a menudo por otro lado.
 |
| Amb Cristina i Lourdes, que es van quedar un dia extra i ens van tirar un cable. |
I fins aquí l' “Ying” de l'experiència. S'ha acabat tant “bonrotllisme” y misticismo. En la següent vaig amb el “Yang”.
La visita d'avui : 564
Visita Ahir : 81
Visita total : 532763
Qui està en línia : 232
ÚLTIMS COMENTARIS