Ningú s'escapa del “Mirall social”. És aquest despietat vidre en què ens veiem i ens veuen, que ens jutja i ens condemna a l'aprovació o al menyspreu. Los grupos sociales rebutgen a qui no compleix amb les normes, modes i costums a l'ús. Es etiqueta de “raret” a qui no es casa, a qui no és hetero, al que se empareja con alguien de diferente edat o color, l'nudista, al que liga mucho, al qual lliga poc, de la camisa a quadres i al que trenca qualsevol norma.
El “Mirall social” és cruel, molts ja ho sabem. I així aconsegueix, per la por cap a la seva ira, que tots siguem més iguals, més estàndard i intercanviables. Al menos en aparença. Sempre està àvid de noves notícies i marujeos amb els quals alimentar, con los que todos puedan sentirse miembros de un grupo dueño de la razón que ataca al diferent. Per això fem nostra cuirassa, ens refugiem en els més íntims, amaguem algunes cosetes i vestim com agrada.
Però el curiós del “Mirall social” és que forma siluetes clòniques i avorrides, llunyanes a l'admiració de ningú. Aquesta admiració, paradoxes de la vida, solo la recibe quien es capaç d'ignorar per complet les normes que no comparteix, qui és capaç de ser ell mateix independentment de "què diran”. El que fa el que creu, sea buscar las indias por el oest, abanderar la caravana gai, embolicar-se amb totes les noies del poble o que el sol no gira al voltant de la terra.
DIME Alba, com et vas fer el teu vegetariana. Als 16 i en un país en què ningú no ho és. Nedar contracorrent. Des de llavors, y ya van 11 anys no ha provat animal.
A aquesta nena vegetariana la vida no li va regalar res. Als 17 seu pare, con quién por entonces no se llevaba nada bien, ja el va convidar a anar-se'n de casa. I ella va esperar fins a complir 18 per prendre-li la paraula.
Així va anar amb la maleta i molt pocs diners. Era la seva decisió.
Després d'un breu temps en cases d'amics va deixar el seu Lleida natal i va decidir buscar-se la vida en un altre lloc. Saragossa. I allà es va anar, amb molta il · lusió i res d'ajudes.
Los primeros temps van haver de ser durs, vivia justeta, fuera currando de camarera, venent polseres, poniendo henna en mercaditos o lo que saliera. Me contó que en ocasiones, trabajando de camarera comía a escondidas de las sobras (vegetarianas) de los platos que recogía.
En un món de pisos compartits, porros i litrones hauria estat molt fàcil abandonar els seus estudis de nutrició. Però va decidir que no i se les va apanyar per seguir-. I mentre es va fer un forat com a massatgista.
Què fa que una noia de ventipocos decideixi anar sola a l'Índia quan ningú més ho fa al seu voltant? Alba, que més aviat estava per ser ajudada, es va anar per dues vegades, volia ajudar els nens necessitats i recol · lectar diners entre els seus amics. Allí va viure amb intensitat el millor i el pitjor. Es va posar molt malalta, va ser segrestada, passar les seves misèries, però també va fer fantàstics amics, conèixer l'impensable i aprendre el que no s'escriu. Va tornar amb l'ànima una mica partida, les mares de molts nens no volien curar, ja que només volien que portessin bones almoines. I així va portar els diners de tornada, que encara guarda amb tota l'honestedat, per a una altra ocasió millor.
Què busca aquesta noia decidint anar sola al Marroc més profund? Només sé el que va trobar. Moltes aventures, bons amics i un do. El del ball. La dansa del ventre no amagava secrets per a ella. Al poc tenia un altre recurs i passió. Ja podia treballar com a ballarina i com a professora.
Naturista convençuda evita tot el químic i considera el seu cos com una cosa natural. Fidel al seu pensar no dubta a acceptar un treball en un cabaret, com a ballarina i amb nus.
En un ambient en què tots els companys es barallen per tenir més actuacions per així guanyar més diners, Alba no deixa de tenir clar que treballa per viure. Només treballa que el necessari i cedeix constantment els seus horaris als altres.
Així viu ella, traient just el que necessita amb les seves classes de dansa del ventre, alguna actuació, algún masaje… i també posant henna i venent polseres en els mercats.
I gaudint del seu temps lliure, cada moment. Si llueve es genial que llueva. No hi ha ocasió que no tingui alguna cosa que valgui la pena. Hi ha milers de persones amb les que quedar a prendre alguna cosa. Qualsevol ocasió té la seva gràcia. I si procedeix un amant, doncs sigui. Sense prejudicis. I si sorgeix una bogeria, doncs endavant! Només si viu Una Vegada. Només cal fiar-se de l'instint. I del cor.
Alba és molt transparent, i es fa molt fàcil de conèixer. No obstante con una duda me quedo. També té una zona fosca, com en el subconscient. Una cosa que el persegueix i l'omple de melancolia. Què serà? Tot un personatge, m'ha encantat conèixer-. Ni tan sols sap seure en una cadira com déu mana. Només a la seva manera. I a la seva manera feia el camí de Sant Jaume quan el vaig conèixer: en chaclas. Quizás algún día viajemos por países lejanos a su manera, en una furgoneta. El que està clar és que seguirà molt fidel a si mateixa. I amb el timó ben agafat a les seves mans.
La visita d'avui : 658
Visita Ahir : 81
Visita total : 532857
Qui està en línia : 226
1 comment
2 pings
Anonymous
8 Gener, 2012 a 13:13 (UTC 1) Enllaç a aquest comentari
Primera sorpresa (agradable): ¡vuelve a estar activo mi blog favorito! Ojalá podamos leer un montón de historias de las tuyas.
Segunda sorpresa (muy agradable): me parece muy buena idea explayarte más con la vida de esos personajes de los que solo llegamos a saber algo por la “tradición oral”.
Tercera sorpresa (la más sorprendente de todas): ¿dónde has aprendido a escribir así (de bien)?
LA VIDA DESPUES DE LA BANCA. RESUMEN AÑO I d.b., PROYECTOS AÑO II d.b. » ENORME PEDRA RODONA
4 March, 2014 a 12:22 (UTC 1) Enllaç a aquest comentari
[…] interés Turquía. El viaje durará unos tres meses y será junto a la más hippye de mis amigas: Alba Asumanera. En primavera pretendo repetir como hospitalero voluntario y escaparme el tiempo que pueda de nuevo […]
CARRETERA Y MANTA. “TOUR-KÍA 2014″. ZARAGOZA-MILAN. » ENORME PEDRA RODONA
9 July, 2014 a 11:32 (UTC 1) Enllaç a aquest comentari
[…] PERSONATGES (7). ALBA. A LA SEVA MANERA […]