I catalanofòbics separatistes

Mañana muchos miles de personas formarán una cadena humana para decir que se sienten diferentes a los que no la hacen. Tots dos estan disposats a continuació convivint junts.

Sóc nòmada, viu viatjant permanentment, caminant el camí de Sant Jaume o com a motxiller per tot el món. Conec molts catalans, diversos dels meus millors amics són d'allà, un ho va ser fins que va morir, treballar 18 anys per a una empresa catalana, part de la meva família viu a Catalunya…

Parlo de gent estupenda, en general, catalans amb els quals va congeniar sense cap problema i amb els quals m'he enganxat bons viatges i bones parrandas.

Em nego a que m'expliquin que no podem conviure junts, que som diferents, que no podem portar-nos bé, que som de cultures diferents, que hem de posar una frontera i una duana que ens separi, que part de la meva família és estrangera. És mentida. Però és una mentida en què hi ha molta gent interessada. Els polítics. Ells aconseguirien més poder.

Seria un fracàs de tots nosaltres com a humans que no sabéssim mantenir la convivència.

Encara que jo no encerto a entendre quina és la diferència entre un català i qualsevol altre espanyol, i menys encara que rellevància té per res, la veritat és que a Catalunya conviuen persones de diferents sensibilitats. Persones que se senten des únicament catalans als que se senten tan catalans com espanyols, passant per tots els nivells possibles. Això és una constant en la història de gairebé qualsevol lloc: gents diferents que cohabiten un mateix territori. I només pot acabar de dues maneres: o troben com conviure i es respecten totes les sensibilitats, o s'emboliquen a coques i el més fort fa neteja ètnica.

Detesto als catalans que insulten Espanya i ataquen als seus símbols, als que no saben respectar sentiments diferents al seu. Però encara més gran menyspreu m'inspiren els que volen a Catalunya dins d'Espanya però alhora l'odien;als ultrasur que la insulten des de la massa humana. Uns i altres són minoria. El problema és que se sent més a mil que criden que al milió que calla.

Detesto sobretot als polítics que promouen l'odi entre uns i altres, als que busquen ser ministres en lloc de “consellers”. I als que s'emboliquen en la bandera per tapar pudors de corrupteles. Detesto als que promouen estúpids boicots als productes catalans. I detesto que inventen la relació colonial del “Espanya ENS roba”.

M'espanta veure que es culpi dels mals econòmics a la pertinença a Espanya, com es va culpar als jueus alemanys de perdre la guerra, i com si a Catalunya no hagués caigut en els mateixos excessos de maó, crèdit i corrupció que a la resta. I m'espanta el to alarmista, pre-bèl · lic i radical de certs mitjans madrilenys, alguns episcopals…

Aquest mes d'agost vaig estar a Bòsnia. Allà cohabitaven Serbis, Bosnians, Croats i algunes minories. Uns són ortodoxos, altres musulmans, altres catòlics. Uns utilitzen alfabet llatí, altres el ciríl · lic… Malgrat tot van conviure pacíficament durant 70 anys. Fins que d'un dia per l'altre els polítics van embolicar una matança.

A Espanya fa més de 500 anys junts, compartint altes glòries i tristos disbarats. Ja no queden races. Som tots tan mestissos com promíscua nostra història, tan poc catòlics en un lloc com en un altre. Morenets i amb certa tendència a la gresca.

Crec que la via rupturista amb Espanya que s'està forjant amb el decidit impuls del govern català ens pot portar a un desastre econòmica ia un conflicte de impredictible abast.

Però més que res, crec que portaria un gran fracàs com a ésser humà. Per a tots nosaltres. Per deixar-nos Portar als polítics que busquen UNS ofenses i diferències en elles on el fenc. Perquè en la possibilitat de viure.

Band catañola