ÍNDIA. BENVINGUT, MR. DÒLAR!!!

Havia arribat la nit anterior, molt tard. En el viatge vaig conèixer una rossa brasilera que tenia el mateix bitllet de Round the world que jo. Em va explicar que acabava de separar del seu nòvio, amb el que portava 5 mesos viatjant.

Arribava el moment de sortir de l'aeroport i afrontar la realitat. Era de nit, el país no és fàcil ni conegut i calia buscar-se la vida. Mai saps si les coses vénen per bé o per mal; el cas és que tenia preparada una reserva en un hotel. Però crec que m'hagués anat millor si hagués agafat al vol la picada d'ullet del destí, hagués ignorat la meva reserva i m'hagués anat amb Adriana a buscar per la zona motxillera.

Em vaig acomiadar d'Adriana, mai més tornaria a veure.

Després d'alguns incidents amb violacions i assassinats a turistes a taxis, als aeroports de l'Índia funciona un sistema de prepagament de taxis en una oficina on agafen les dades de transportista i transportat per més seguretat.

Aquest matí vaig confirmar el que ahir a la nit ja em va quedar clar: El meu hotel dóna autèntic fàstic. I mira que hauré vist hotels. I mira que no sóc pejiguero. Però això és exagerat, hi ha ronya d'anys en qualsevol lloc que miris. I un parell de animalons que trec del llit. Dóna fàstic recolzar a la paret. Dóna fàstic agafar l'ascensor (i por). Dóna fàstic anar a dormir. Dóna fàstic dutxar.

Vaig sortir al carrer a buscar alguna cosa que desdejunar. En arribar ahir a la nit recordo que estaven plenes de gent dormint per les voreres, famílies senceres com també cans, cabres, gallines ...

Les olors són tan forts que atordeixen. Per on vagis arriben intenses olors, sovint desconeguts per a mi. Desguassos, espècies, fregits ...

Mentre camí em demanen almoina constantment. Els nens, esparracats i bruts, em persegueixen, a les voreres has de sortejar pidolaires malalts, deformat els mutilats. Es Aquella dona lepra?
A la Botiga de fenc centenars de carpetes Estranyes, Pastels secs Ÿ Moltes Coses Més, Però jo només em veig sense poder comprar botons de magdalenes. Precintadito, industrial. A poc a poc.

…CONTINUAR…

…SEGUEIX

Torno a Sortir al carrer, caminar MENTRE Un home jove Ell em Descobreix amb sorpresa l'Altra ja vorera. Coixeja visiblement de la flama i Nens, Creuen tot CAP Mi. Jo de seguir caminant FINS UNS metres després, amb gran Esforç Aconsegueix i em donats em somreia:

-Complaure. Una cosa per menjar!

I li dono una magdalena. En moment arriba la seva filla.

- And for her! -And for him assenyalant petitó que corria cap a nosaltres.

Això no hi ha qui ho aguanti, VOSTRE PAIS ÉS UNA MERDA em vaig sorprendre dient alt i clar, encara en perfecte castellà. Per què tindran fills que no poden mantenir?

Mentrestant una dona descalça i encojida porta com 4 pomes darrere meu. Ven bolsitos fets a mà. Ja li he dit 20 vegades que no vull res. Va esforzádose per seguir el pas que jo accelero descaradament. I aquí segueix. Xuclant roda.

Que horror!. Li compro un bosseta.

Es em devia sentir el que pensava:
Què agonia! Me'n vaig d'aquest hotel! Me'n vaig d'aquest barri! Tot i que no se si serà diferent.

Vaig fer l'equipatge i vaig agafar un taxi. Anem a Colaba, la zona dels motxillers.

-Seran 400 rupies.

-no, posa el taxímetre.

- no funciona.

-doncs adeu!

-ok,ok, taxímetre

Em va portar amb la meva mochilón a quatre hotels abans de trobar un decent amb preu sensat. En el primer em demanaven més de 100 euros…

Al quart hotel decideixo quedar-me, eren 1.200 rupies. El meu taxista s'amaga amb un empleat de l'hotel. Clar, li estaria pagant la comissió.

Vaig a pagar al taxista les 100 rupies que marca el taxímetre i em treu una taula escrita…

- Són 240 rupies, aquesta és la tarifa actualitzada convertida.

discuteixo amb el. Jo què sé si serà legal la taula. L'únic és que segueix sense ser massa diners, però m'emprenya que em prengui el pèl.

- Espera, a més aquí posa tarifa nocturna!

- Bé, doncs llavors 190 rupies.

Li pagaré les 190, ja estic avorrit.

- Espera! més 10 rupies per portar la motxilla

-Fins aquí hem arribat, ves a la merda!

- Ok, Ok, 190 rupies.

Es va, pujo la motxilla i vaig a pagar l'hotel.

- No, són 120 més l' 10% d'impostos!

Clar, m'està cobrant la comissió del taxista. Per un moment penso en enviar a la merda i que es mengin la comissió del taxista. Però és que ja estic fart, i on vaig una altra vegada amb la motxilla? Glop.

I és que això és Bombai, l'urbs on 19 milions de persones, de les quals la meitat viuen al carrer o barraques provisionals, surten cada dia a buscar-se la vida.

Puc fer dues coses. Una és prolongar la meva estada al país però agafar-me un tren i anar-me'n a Goa o l'interior. L'altra és quedar-me i escurçar la meva estada.

Apartir d'ara en bus.